Des de la serra de la Llena i des de Maials, guaites forestals estan pendents cada dia, entre juny i setembre, de detectar qualsevol indici de foc. Són els primers a veure el fum i avisen els Bombers, però cada vegada en queden menys a Catalunya.
Mentre els garriguencs van fent el seu dia a dia de l’estiu, les seues feines, el seu lleure, el seu anar i venir, hi ha dues persones concentrades a detectar qualsevol columna de fum que indiqui un possible incendi. Són els guaites forestals, situats en una torre a la serra de la Llena i en una a Maials. Hi són entre el 15 de juny i el 15 de setembre.
Abans que els bombers
Amb l’avenç de la tecnologia vinculada a la telefonia mòbil, a vegades són els mateixos ciutadans els qui avisen els bombers d’un incendi, però moltes vegades els primers a veure el fum són els guaites de les torres, amb l’ampli camp de visió que els permet la ubicació elevada. Ells, a més, són els únics que poden guiar els efectius al lloc exacte. En un entorn habitat, urbanitzat i humanitzat és fàcil que un ciutadà detecti un foc, però a les Garrigues hi ha molts indrets forestals o de rostolls -i abandonament de finques- on poden transcórrer hores abans no hi passi ningú. I el temps de reacció, en l’extinció d’incendis, és fonamental, especialment en una comarca amb comunicacions deficients. Per això, la detecció, informació i seguiment que es pot fer des de les torres és providencial.
Solitud extrema
El Benjamí Aran és un dels quatre guaites que hi ha a la comarca. És de Bellaguarda, pagès, i fa 10 anys que als estius es dedica a això. S’alterna els dies amb un company de la Granadella. Al matí, arriba a la torre de la Llena, lliga la nevereta portàtil a una corda, puja per l’escala estreta que hi ha i, un cop dalt -un habitacle d’uns tres metres quadrats amb una mena de balcó circumdant-, puja la corda. Comença una jornada de deu hores seguides, sense poder abandonar la torre en cap moment. La gradient-que diuen ells-, els binocles, un regle i un mapa són les eines de treball.
La solitud és absoluta, només se sent el transistor. Mirar, mirar i mirar. I reflexionar i reflexionar. Algun excursionista, algun turista del càmping de Vilanova de Prades o algun corredor que s’entrena per la Transllena apareix, molt esporàdicament, per la zona. L’anem a veure amb el cap dels Agents Rurals a la comarca, Josep M. Baiget, és mitja tarda i crec que agraeix la visita. La lectura pot ser una bona companyia, però no es pot treure la vista de l’horitzó. El Benjamí menja frugal i amb un horari metòdic. Més que ciència de guaita, és ciència de pagès. Entre les dotze i les quatre, per exemple, és la franja més delicada pels incendis i cal estar molt despert.
Important conèixer el terreny
Abans d’avisar res a control de Bombers a Lleida, el guaita ha de tenir molt clar què dirà -les comunicacions es tallen als 30 segons, per no ocupar gaire la línia. Són moments delicats. “No conec cap guaita que quan surt una columna no li pugi l’adrenalina”, diu el Benjamí. “Ens passa a tots, és sentit de la responsabilitat, saps que mobilitzes gent i que hi ha patrimoni en risc.” El 17 de juliol va cantar una columna a Margalef i se li va aparèixer el fantasma de l’incendi que, fa anys, va afectar greument la mateixa zona, juntament amb Bellaguarda i Juncosa, i que va cremar tres dies i tres nits. Afortunadament, aquesta vegada no ha passat d’un ensurt. Els Bombers requereixen coordenades exactes i el més important és ubicar bé la columna de fum. Per això, tenir referències visuals, saber on hi ha les carreteres i les vies de tren -és on s’originen la majoria de focs- o fins i tot saber les rutines agrícoles -quan treballen les màquines picadores, per exemple- és un valor afegit que el qui coneix el terreny és més fàcil que pugui aportar.
D’altra banda, els guaites forestals serveixen per avisar de focs però també per avisar d’allò que no ho és, perquè si es “canta” una columna, com diuen ells, els bombers ja mobilitzen tres camions i un bombarder. Evitar aquest desplegament si no cal suposa un gran estalvi a l’Administració. “Hi ha columnes que són pols de moviments de terres, com les obres del pantà de l’Albagés, o de treballs agrícoles”, explica Aran. “Els guaites nous canten focs a tort i a dret. Una novatada habitual, per exemple, és cantar el fum de la fàbrica d’oliasses de les Borges”, afegeix irònic.
