L’autenticitat de l’individu només és possible si aquest adquireix un alt nivell de consciència, un ampli coneixement de si mateix i del context social al qual es mou, quan pren consciència dels problemes socials i de les causes que els provoquen, de les desigualtats i injustícies que arruïnen aquest món.
Per actuar amb independència i autenticitat és necessari ser conscients moral i psicològicament, és una condició sine quanon, per a poder lluitar per la nostra llibertat i el nostre benestar i el dels demés.
El sistema capitalista s’ha anat reforçant amb la integració d’aquells que es declaraven els seus oponents com ha passat amb els partits mal anomenats obrers o d’esquerres i amb els sindicats institucionalitzats, que en la seva major part venien essent fins fa poc corretja de transmissió d’aquests partits, i que ara més que mai són: fidels servidors del seu amo: l’Estat, que és qui els paga, per a què puguin seguir mantenint aquesta multitud d’alliberats, vividors del sindicalisme, il·lustres traïdors de la classe obrera; que amb el temps tots han anat acceptant les regles del joc, els esquemes de l’ordre establert, renegant dels seus suposats orígens ideològics i de les seves aspiracions de transformació social. Avui en dia cap d’aquests qüestiona el sistema, i com a molt es conformen amb reformes parcials, que sempre queden en res, com a conseqüència això està portant la socialdemocràcia i tota l’esquerra en general, a una ruïna moral i ideològica, a una orfandat de principis; de la seva teòrica lluita per conquerir el poder per canviar la realitat social, només queda la lluita pel poder i gaudir dels seus privilegis, per a què res no canvii; causa per la qual la classe obrera els hagi donat l’esquena definitivament.
Es podrà argumentar que la classe obrera actual no és la mateixa que en etapes anteriors del Capitalisme, que el mateix concepte de classe s’ha desdibuixat o difuminat, que existeix una àmplia classe mitjana que serveix de coixí amortiguador a la confrontació i a l’antagonisme de classes, que entre els mateixos treballadors hi ha grans diferències econòmiques i socials, que el que hem vingut anomenant històricament com a consciència de classe ha desaparegut; potser que el que he citat anteriorment sigui cert en part, però no és menys cert, que el Capitalisme actual és bàsicament el mateix de sempre, que se sosté en els mateixos pilars, que té com a principi fonamental la defensa de la sacrosanta propietat privada, dels privilegis dels propietaris i de la classe burgesa; que segueix existint l’explotació de l’home per l’home, que les diferències socials lluny d’anar desapareixent segueixen augmentant, més accentuades ara si hi cap, amb la crisi econòmica, que la diferència entre països pobres i països rics, segueix augmentant, que les guerres i la gana continuen al món.
El possibilisme i el pragmatisme i el reformisme han portat progressivament cap a la mort de les ideologies i de la consciència de classe, la institucionalització de forces que en altre temps foren opositores al sistema, fa que aquest es reforci, i augmenti el grau de repressió, brutalitat destructiva i irracionalitat.
Tot sembla indicar que el Capitalisme està a l’actualitat més consolidat que mai.
L’anarquisme és l’única ideologia que encara no ha sucumbit al poder d’integració del sistema Capitalista, que conserva íntegrament la seva independència i les seves aspiracions de transformació social.
La societat actual ens ofereix una realitat virtual que desvirtua la realitat de les coses i dels conceptes, la qual cosa facilita la manipulació de l’opinió pública i de l’individu. Vivim en una societat d’allò aparent on les llibertats són més estètiques que reals, sota un embolcall aparentment democràtic s’amaga una societat repressiva i totalitària.
Allò que s’ha vingut a anomenar crisi econòmica és en realitat una fase més aguda d’una crisi permanent, que se sol donar de manera cíclica. Quan les empreses i els bancs obtenien grans beneficis, ja hi havia milions de persones que estaven per sota del llindar de la pobresa, eren molts a qui mancava un habitatge digne, un treball que els permetés viure amb dignitat, o que tan sols els permetés anar tirant, però malgrat això, aleshores ningú no parlava encara, de crisi econòmica, ha estat quan les grans empreses i els bancs no han obtingut els beneficis esperats quan ha començat a alarmar-se i parlar de crisi. Els treballadors tot i això sempre hem estat en crisi, depenent d’un salari, que mai és suficient per satisfer les necessitats personals i familiars; i quan ens falta el treball: depenent de l’almoina de l’atur, en molts casos ni tan sols això.
Estem sotmesos per un sistema econòmic social que ens imposa l’atur, la misèria i la guerra, que ens perverteix i ens deshumanitza.
Encara ens costa creure que puguin ser certes les espantoses atrocitats comeses pels nazis contra els jueus i que ara cometen els jueus contra els palestins, la humanitat sembla no haver après res d’aquella terrible tragèdia que fou la Segona Guerra Mundial, i torna a cometre una i una altra vegada els mateixos errors.
Em dolen totes aquelles imatges de terror i de barbàrie, tota l’amargura i el sofriment de la multitud de víctimes innocents que pateixen el flagell de la gana, la guerra i la desesperació, el lamentable espectacle de la devastació i de la barbàrie.
No podem deixar de pensar, en el patiment, en l’angoixa, en la soletat, en la sensació de desemparament, en el silenci dels anyells i en els crits del silenci, en tot el dolor d’un món fracassat, que s’enfonsa al precipici dels seus propis errors.
Perquè estimo la Pau i odio la Guerra: desitjo que arribi el dia que la humanitat prengui consciència dels seus crims, que siguem el suficientment sensibles per a sentir, l’eco dels absents, el crit dels famolencs, els desnonats, que ens criden: ¡ja prou! Que no hi hagi més vidres trencats per la nit, que els nens i grans no morin crivellats als carrers de Bagdad, de Gaza, o de Jerusalem, o a qualsevol altre lloc del món, que els carrers siguin pel joc, pel riure, per la vida; que siguin un lloc on poder viure en pau i harmonia, sense temors, sense disputes, on poder gaudir del fruit del nostre treball, individual i col·lectiu.
El primer objectiu de tota economia hauria de ser: garantir les necessitats bàsiques de tots els éssers humans i assolir el major grau de satisfacció possible per a tots, però això no s’aconseguirà únicament amb un creixement econòmic, ni amb un augment o disminució d’impostos, ni amb un augment de la inversió pública o privada, ni amb lleis ni decrets de cap mena, sinó que és absolutament imprescindible un canvi profund d’estructures. És necessari crear un sistema econòmic que de manera fefaent persegueixi el bé comú, que respecti l’individu, que garanteixi la llibertat i la igualtat econòmica i social de tots els éssers humans.
Però la crisi en realitat no és solament econòmica, és sobretot una crisi moral i social, social perquè afecta la major part de la població que es veu privada dels recursos econòmics necessaris per a cobrir les seves necessitats més elementals, i moral perquè anteposa el benefici privat, els privilegis d’una minoria dominant, als interessos generals; creant desigualtats i injustícies, per la qual cosa els verdaders creadors de la riquesa (els treballadors), es veuen privats de la major part del fruit del seu treball. A l’actual societat es basa en valors socialment destructius, com la competitivitat i el lucre personal, i es menyspreen valors com la solidaritat, la dignitat o el recolzament mutu, tot això genera pervensió i crea una desorientació, tant individual com col·lectiva. La societat actual fomenta una mentalitat que s’adequa als interessos del statu quo imperant, és a dir: d’una personalitat pròpia, i que estigui orfe del sentit de la dignitat i de la solidaritat, desposseït de l’esperit crític i del pensament subversiu, que passi de ser un subjecte pensant i socialment reivindicatiu, a un objecte productiu, a una mercaderia més, que es compra i es ven.
La societat està plena de miratges, de falsos messies, de falses promeses, i de dreceres que no porten enlloc, de trampes que ens desvien dels nostres verdaders interessos personals i de classe.
Per a ser fidels als nostres principis i a nosaltres mateixos és imprescindible mantenir sempre al màxim la coherència entre la teoria i la pràctica, entre els mitjans i les fins als quals aspirem. Amb mitjans o mètodes autoritaris mai no podrem arribar a cap fi llibertària; els mitjans han de ser sempre coherents amb les finalitats proposades.
Com a persones no podem conformar-nos amb el què hi ha, perquè conformar-se significa rendir-se, i rendir-se suposa perdre l’esperança, renunciar a somiar, i qui no somia, és mort, la resignació és un suïcidi, resignar-se és renegar d’un mateix.
Hem de prendre les regnes del nostre propi destí, decidir per nosaltres mateixos, sobretot allò que ens concerneix, sobretot allò que afecta les nostres pròpies vides.
Aspirar a viure cada moment, perquè viure no és el mateix que sobreviure, viure de veritat, és gaudir plenament d’aquesta oportunitat que és la vida, i que a ningú de li hauria d’impedir viure-la, amb dignitat i drets.
Detesto les ordenances, les normes imposades, els protocols, els reglaments, l’ostentació, els focs follets, tot allò que restringeixi existència, i estimo la llibertat, la vida senzilla i afable.
Detesto el reformisme i el neo-reformisme i les seves inútils i anacròniques fórmules per conquerir el poder i canviar-lo des de dins.
Prefereixo l’essència a l’aparença, l’ètica a l’estètica i allò autèntic a allò succedani; prefereixo allò verdader, allò espontani, el que flueix lliurement del cor humà, prefereixo la força de la raó que no la raó de la força i ésser: un ésser humà incontrolable abans que un objecte passiu.
L’home quan s’institucionalitza perd tot el seu esperit de rebel·lia, la seva espontaneitat, la seva noblesa, la seva autenticitat, es converteix en una peça més de l’engranatge institucional, en una ovella més del ramat.
La sinceritat és la mare de la confiança, amb la mentida no pot haver confiança, ni amistat, ni companyonia; però, tot i això hi ha qui són partidaris del pervers principi de que la fi justifica els mitjans, per la qual cosa no dubten per arribar als seus objectius, recórrer a la mentida, al frau, a la compra de vots o a la confabulació; per aconseguir com sigui els seus mesquins interessos, que solen ser generalment, l’afany de lucre i els privilegis personals o de grup.
Les persones íntegres, més encara, els que verdaderament creiem en les idees llibertàries, tenim l’obligació moral de denunciar i oposar-nos amb totes les nostres forces contra totes les injustícies, totes les falsedats, el frau i la corrupció.
Quan una persona recorre a mitjans deshonestos per elevar-se a l’escalafó professional o social, generalment com més ascendeix, més s’eleva a l’escala de la corrupció, de la ineptitud, de la mentida i de la imbecilitat, i més s’allunya de la confiança i del contacte directe i sincer amb els demés.
Per la qual cosa és habitual que els caps i directius d’empreses, o els dirigents d’organitzacions polítiques o sindicals estiguin en el fons sols tot i que romanguin sempre envoltats d’una camarilla d’aduladors, que mai no gosarien contradir els seus amos, perquè per un costat temen la ira i les represàlies dels seus caps i per altre, perquè prefereixen la comoditat de sotmetre’s cegament a l’autoritat establerta; la qual cosa fa que aquests s’allunyin de la realitat social i es tanquin a la seva torre de marfil, a l’Olimp de la seva altivesa.
Però per sobre de tot hem de ser fidels a nosaltres mateixos, lluitar per allò que estimem, per allò que creiem, no hem de traicionar-nos mai, ni pels diners, ni pel poder, ni per l’estatus, ni per seguretat, que mai assegurarà la nostra felicitat.
Podem equivocar-nos, podem guanyar o perdre, però el que no hem de fer mai és rendir-nos, renunciar a les nostres idees, i als nostres somnis.
Perquè no hi ha autenticitat a la mentida, a l’engany, a la hipocresia ni a la traició. L’autenticitat està a la veritat, a l’amor, a la justícia i la lluita per la llibertat.
No oblidem que la nostra major força radica a la determinació, a la nostra infrangible voluntat de lluitar pel que creiem.
No hem d’oblidar mai que la vida se’ns esgota com l’aigua entre les mans i no l’hem de malbaratar el més mínim, cal viure-la amb intensitat i amb coratge; si hem de lluitar o inclús arriscar, fem-ho, per allò que verdaderament creiem, o per allò que sincerament estimem.
Hem de seguir lluitant per un món millor, on tots siguem lliures i iguals, per una societat Comunista Llibertària.
No sé quan les coses començaran a canviar, desconec els terminis, tampoc no sé, com se succeiran els esdeveniments ni com s’esdevindrà la història, no crec que existeixi cap mètode científic ni esotèric per endevinar el futur, tampoc no em serveixen gaire els meus limitats coneixements ni les meves nul·les dots d’endevinament, però no obstant, estic convençut de que en algun moment, les coses començaran a canviar, imperceptiblement al principi, però imparable, poc a poc s’estendrà la flama, es posaran en marxa els mecanismes del canvi.
Salut companys.
Benito Vázquez Fernández
