Tot polític pertanyent a una força dirigent d’esquerres, des del moment que ocupa un càrrec de certa rellevància, experimenta un permanent desplaçament cap a la dreta pel què fa a costums, gustos, diversions, preferències, amistats, vestimenta, formes de lluir-se, etc. Aquest canvi d’actitud se sol incrementar de forma directament proporcional a la importància i categoria del lloc al qual ha estat promocionat.

Cal ser una mica observador.

Descarregueu tot el comunicat imprimible

Els i les guaites forestals són professionals situades en punts estratègics del territori, preparades per a detectar des del primer instant qualsevol columna de fum, i localitzar-la amb precisió per tal de què puguin reaccionar amb eficàcia tots els serveis d’emergència. Aquesta és la manera com es prevé el creixement de qualsevol foc forestal.

La Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments (bombers de la Generalitat), l’endemà mateix de l’incendi de Vilopriu, ha mantingut el seu argument publicant al Diari de Tarragona (29/07/2010) sobre la falta de guaites forestals a El Montmell: “rebem moltes més trucades de veïns que alerten de columnes de fum que les que teníem dels propis vigilants de la torre“.

El 28 de juliol del 2010 al municipi empordanès de Vilopriu, al voltant del qual la Generalitat havia tancat els 3 punts de guaita que podien fer eficaç la detecció: Mont-Pla (a Torroella de Montgrí), Els Àngels (a Sant Martí Vell) i Rocacorba (a Canet d’Adri). Va ser tard que es van rebre trucades des de la zona al telèfon d’emergències (112) per avisar d’una gran columna de fum. L’incendi va cremar més de 100 hectàres de massa forestal i camps de conreu, es van haver de desallotjar 150 persones, van intervenir 12 unitats aèries i 70 dotacions de bombers van haver de treballar des de migdia i fins passada la mitjanit, només per controlar el foc.

Ni tan sols se sabia ben bé a quina hora havia començat l’incendi a peu de carretera.

La resposta de CNT-AIT a l’argument dels telèfons és senzilla: dels guaites forestals a bombers es rep una immediata trucada, i ja precisant la posició exacta, tipus de fum, direcció del vent i vegetació que crema. A més a més el guaita forestal informa de l’evolució periòdicament, parlant directament dins el cos de bombers i amb la mateixa professionalitat.

No pot ser que per estalviar l’arranjament de torres de guaita, o estalviar treballadors, la factura més cara la paguin els boscos, els bens immobles, i amb el risc per la vida de les persones. D’això se’n diu irresponsabilitat institucional.

Comunicat de premsa des de Girona, a 1 d’agost del 2010

Descarregueu tot el comunicat imprimible

Entre Colomers i Vilopriu, aquest dimecres 28 de juliol s’ha declarat un incendi forestal en uns municipis desamparats per la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments (DGPEIS), incendi sobre el qual s’han pronunciat el secretari d’Interior Joan Boada i el cap de regió d’emergències de Girona Enric Cano, en tot cas per a lliurar-se de responsabilitat sobre les seves decisions.

Primer de tot hem de recordar que la DGPEIS no dedica pressupost ni té pràcticament política preventiva envers els incendis forestals, i és reivindicació dels guaites forestals la contractació al llarg de l’any per a treballar els boscos en aquest sentit, que no es fa.

Per aquest cas concret hem d’afegir que el punt de guaita d’Els Àngels, al Nord del massís de les Gavarres, fou dels seleccionats des de la regió d’emergències de Girona per a què la DGPEIS el retirés de servei des de l’any 2009, així com també van retirar el punt de Rocacorba i pràcticament no han cobert el servei a Sant Grau. Aquest és l’ordre de proximitat dels 3 punts de guaita que haguessin pogut detectar a temps el foc d’enguany a Vilopriu per a què no passés d’escasses hectàrees cremades. Si afegim la desaparició fa pocs estius del parc de bombers de Vilopriu, l’escenari de retrocés de mitjans es veu escandalosa.

En el cas del punt de guaita de Sant Grau, al municipi de Sant Gregori, essent el més proper a Vilopriu que suposadament està en servei, ha estat fins el mateix dimecres 28 de juliol sense guaita forestal, ja que la DGPEIS no cobreix amb substitucions ni baixes, ni permisos, ni vacances. Contradictòriament, el mateix Joan Boada ha suspès “preventivament” de contracte el sindicalista que l’any 2009 reclamava un vehicle per guaitar a Sant Grau, i aquest any la DGPEIS torna a plantejar el mateix problema de servei a Sant Grau per no dotar de vehicles als guaites forestals per la muntanya.

Als guaites forestals ja ens sembla tard començar a treballar la campanya d’estiu el 15 de juny, però és que l’any 2009 van estar fins les portes d’agost la meitat de places als punts de guaita sense cobrir, i el 2010 sense encara fer-se convocatòria pública per incorporar guaites, anem pel mateix camí.

Per últim, hem de recordar l’incendi que el 22 dejuny del 2009 va cremar a Sant Mateu del Bages, sense poder ser detectat a temps des del punt de guaita tancat de Castelltallat.

Comunicat de premsa des de Girona, a 29 de juliol del 2010

Descarregueu tot el comunicat imprimible

La tarda de divendres 23 de juliol més de 50 persones, incloent teleoperadors del 061, guaites forestals, altres sindicalistes i col·lectius solidaris es van concentrar davant i van ocupar la seu central del Departament de Salut de la Generalitat a Barcelona, convocades per CNT-AIT i per reclamar la readmissió de sindicalistes i més treballadors acomiadats al 061.

El col·lectiu En Lluita, la secció sindical de CGT a Atento, la secció sindical de CNT-AIT de guaites de bombers i altres sindicalistes de CNT també van participar a la concentració del 061 des de les 7 de la tarda i posterior ocupació pacífica del pavelló “Ave Maria” de la Travessera de les Corts de Barcelona, seu del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

L’acció, que va durar una hora i mitja, es va portar a terme davant la negativa dels òrgans intermitjos (com el Sistema d’Emergències Mèdiques, SEM) a reunir-se amb CNT-AIT i els treballadors. Mentre els ocupants esperaven dins les dependències del departament, un grup feia una sorollosa concentració davant les portes, llegien el manifest i representaven una petita sàtira sobre les relacions econòmiques i laborals des de la Conselleria de Salut i fins al teleoperador d’atenció a l’usuari. Durant aquest temps, una delegació de CNT-AIT va aconseguir reunir-se amb representants del departament i fixar per escrit una reunió amb el SEM pel dimarts 27 de juliol.

Acte seguit, els ocupants van sortir a la concentració, també es va atendre a la premsa i es va dissoldre pacíficament l’acte.

Comunicat de premsa des de Barcelona, a 26 de juliol del 2010

Descarregueu tot el comunicat imprimible

La secció sindical de Guaites Forestals el dijous 22 de juliol es va sumar a la concentració convocada per l’Assemblea Permanent de Bombers, tant per les pròpies reivindicacions com en solidaritat de les reivindicacions dels demés bombers i de la secció sindical del servei 061 també present a l’acte d’inauguració institucional del nou edifici d’emergències 112.

El president de la Generalitat José Montilla, i els consellers d’Interior i Salut Joan Saura i Marina Geli respectivament, es van citar el matí de dijous per a veure la instal·lació d’aigua i inaugurar un altre edifici d’atenció telefònica d’emergències, el 112, amb un preu d’uns 40 milions d’euros.

Amb això, col·lectius de treballadors dels diversos serveis d’emergències van acudir per a reivindicar la incoherència entre les inversions supertecnològiques i la retallada de despeses en material de treball i personal. Un total d’entre 100 i 150 persones amb banderes, cartells, pancartes i cornetes van proporcionar el crit de fons durant tot l’acte.

Des de CNT-AIT també es van cridar consignes contra la política d’acomiadaments i retallades de l’ecosocialista Joan Boada sobre l’àra de bombers de la Generalitat, i contra la mateixa política de Susana Budiño al servei 061 d’Atento Teleservicios España.

En resposta a l’absurd argument del govern de situar aquests equipaments a Reus per agilitzar la resposta en emergències de les petroquímiques i les nuclears, nosaltres afegim que el problema del petroli i del perill nuclear no es resol acostant-los els telèfons sinó desmantellant les centrals nuclears i deixant de dependre del petroli.

Comunicat de premsa des de Tarragona, a 23 de juliol del 2010

Descarregueu tot el comunicat imprimible

Les seccions sindicals de CNT-AIT subscriuen el comunicat emès des de l’Assemblea Permanent de Bombers:

Creiem que la principal línia de treball és i ha de ser la seguretat dels bombers i no la fictícia imatge d’eficàcia en l’extinció que s’ha volgut i és vol donar basant–se en unes estratègies prepotents sense els recursos suficients.

Volem dipositar la nostra seguretat i el nostre destí com a Cos de Bombers en mans de professionals escollits per criteris de capacitat i eficàcia, que portin a terme un projecte de futur consensuat entre bombers i tots els grups polítics del Parlament, on el bomber sigui l’eix vertebrador de la guàrdia i de la prestació d’un servei públic de qualitat.

Els bombers de la Generalitat estem en lluita i ens negarem a fer cap hora extra estructural que pugui emmascarar amb la nostra complicitat, la perillosa manca de personal que pateix el col·lectiu i que posa en risc la nostra seguretat i la dels ciutadans de Catalunya..

No estem disposats a ser còmplices en la implementació d’unes mesures que ni tan sols han estat treballades ni consensuades amb els experts en prevenció i seguretat.

Estarem disposats a fer totes les hores que calguin, quan la situació de risc ho demani i assumirem la nostra feina en escenaris de penositat i perillositat, sempre que es prioritzi la seguretat dels bombers a les hectàrees de bosc.

Amb aquesta incompetència, amb aquest autoritarisme i amb aquest menyspreu per la nostra dignitat i la nostra seguretat, els bombers de la Generalitat de Catalunya ens posem en lluita i continuarem lluitant fins que s’assumeixin responsabilitats i es solucionin els problemes que ens han portat a aquesta situació.

PER LA SEGURETAT DE TOTS I LA NOSTRA DIGNITAT

Comunicat de premsa des de Tarragona, a 8 de juliol del 2010

Descarregueu tot el comunicat imprimible

Les seccions sindicals de CNT-AIT subscriuen el comunicat emès des de l’Assemblea Permanent de Bombers:

Després de la darrera la creació de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, l’escola de bombers és absorbida per aquest, obrint-se un període d’incertesa i d’espera de resultats.

Tres anys després podem afirmar que l’Institut de Seguretat no dóna respostes a les necessitats formatives del cos de Bombers de Catalunya i molt menys estarà en situació de donar respostes a les necessitats que es derivin de l ‘accident d’Horta de Sant Joan.

Una escola incapaç de donar una mínima formació universal i de qualitat a un col·lectiu on més d’un terç no té accés a cap formació, amb menys personal que abans de la creació de d’institut, que no té un camp de pràctiques i on el concepte de seguretat és merament un concepte policial. una escola que està enriquint empreses privades per formar als seus bombers en instal·lacions que li costen a l’administració una fortuna i que no reuneixen les condicions idònies.

En definitiva una escola arraconada i sumida en l’oblit on la interlocució amb la part social ha estat nul·la.

Es per tot això que creiem que aquest institut no pot donar resposta alhora a les necessitats de dos col·lectius tant diferents com són policies i bombers.

I per això demanem una Escola de Bombers pública, autònoma i amb personalitat jurídica pròpia, capaç de donar una formació universal de qualitat a tota la família de les emergències a Catalunya.

PER LA SEGURETAT DE TOTS I LA NOSTRA DIGNITAT

Comunicat de premsa des de Tarragona, a 5 de juliol del 2010

Per actuar amb independència i autenticitat és necessari ser conscients moral i psicològicament, és una condició sine quanon, per a poder lluitar per la nostra llibertat i el nostre benestar i el dels demés.

El sistema capitalista s’ha anat reforçant amb la integració d’aquells que es declaraven els seus oponents com ha passat amb els partits mal anomenats obrers o d’esquerres i amb els sindicats institucionalitzats, que en la seva major part venien essent fins fa poc corretja de transmissió d’aquests partits, i que ara més que mai són: fidels servidors del seu amo: l’Estat, que és qui els paga, per a què puguin seguir mantenint aquesta multitud d’alliberats, vividors del sindicalisme, il·lustres traïdors de la classe obrera; que amb el temps tots han anat acceptant les regles del joc, els esquemes de l’ordre establert, renegant dels seus suposats orígens ideològics i de les seves aspiracions de transformació social. Avui en dia cap d’aquests qüestiona el sistema, i com a molt es conformen amb reformes parcials, que sempre queden en res, com a conseqüència això està portant la socialdemocràcia i tota l’esquerra en general, a una ruïna moral i ideològica, a una orfandat de principis; de la seva teòrica lluita per conquerir el poder per canviar la realitat social, només queda la lluita pel poder i gaudir dels seus privilegis, per a què res no canvii; causa per la qual la classe obrera els hagi donat l’esquena definitivament.

Es podrà argumentar que la classe obrera actual no és la mateixa que en etapes anteriors del Capitalisme, que el mateix concepte de classe s’ha desdibuixat o difuminat, que existeix una àmplia classe mitjana que serveix de coixí amortiguador a la confrontació i a l’antagonisme de classes, que entre els mateixos treballadors hi ha grans diferències econòmiques i socials, que el que hem vingut anomenant històricament com a consciència de classe ha desaparegut; potser que el que he citat anteriorment sigui cert en part, però no és menys cert, que el Capitalisme actual és bàsicament el mateix de sempre, que se sosté en els mateixos pilars, que té com a principi fonamental la defensa de la sacrosanta propietat privada, dels privilegis dels propietaris i de la classe burgesa; que segueix existint l’explotació de l’home per l’home, que les diferències socials lluny d’anar desapareixent segueixen augmentant, més accentuades ara si hi cap, amb la crisi econòmica, que la diferència entre països pobres i països rics, segueix augmentant, que les guerres i la gana continuen al món.

El possibilisme i el pragmatisme i el reformisme han portat progressivament cap a la mort de les ideologies i de la consciència de classe, la institucionalització de forces que en altre temps foren opositores al sistema, fa que aquest es reforci, i augmenti el grau de repressió, brutalitat destructiva i irracionalitat.

Tot sembla indicar que el Capitalisme està a l’actualitat més consolidat que mai.

L’anarquisme és l’única ideologia que encara no ha sucumbit al poder d’integració del sistema Capitalista, que conserva íntegrament la seva independència i les seves aspiracions de transformació social.

La societat actual ens ofereix una realitat virtual que desvirtua la realitat de les coses i dels conceptes, la qual cosa facilita la manipulació de l’opinió pública i de l’individu. Vivim en una societat d’allò aparent on les llibertats són més estètiques que reals, sota un embolcall aparentment democràtic s’amaga una societat repressiva i totalitària.

Allò que s’ha vingut a anomenar crisi econòmica és en realitat una fase més aguda d’una crisi permanent, que se sol donar de manera cíclica. Quan les empreses i els bancs obtenien grans beneficis, ja hi havia milions de persones que estaven per sota del llindar de la pobresa, eren molts a qui mancava un habitatge digne, un treball que els permetés viure amb dignitat, o que tan sols els permetés anar tirant, però malgrat això, aleshores ningú no parlava encara, de crisi econòmica, ha estat quan les grans empreses i els bancs no han obtingut els beneficis esperats quan ha començat a alarmar-se i parlar de crisi. Els treballadors tot i això sempre hem estat en crisi, depenent d’un salari, que mai és suficient per satisfer les necessitats personals i familiars; i quan ens falta el treball: depenent de l’almoina de l’atur, en molts casos ni tan sols això.

Estem sotmesos per un sistema econòmic social que ens imposa l’atur, la misèria i la guerra, que ens perverteix i ens deshumanitza.

Encara ens costa creure que puguin ser certes les espantoses atrocitats comeses pels nazis contra els jueus i que ara cometen els jueus contra els palestins, la humanitat sembla no haver après res d’aquella terrible tragèdia que fou la Segona Guerra Mundial, i torna a cometre una i una altra vegada els mateixos errors.

Em dolen totes aquelles imatges de terror i de barbàrie, tota l’amargura i el sofriment de la multitud de víctimes innocents que pateixen el flagell de la gana, la guerra i la desesperació, el lamentable espectacle de la devastació i de la barbàrie.

No podem deixar de pensar, en el patiment, en l’angoixa, en la soletat, en la sensació de desemparament, en el silenci dels anyells i en els crits del silenci, en tot el dolor d’un món fracassat, que s’enfonsa al precipici dels seus propis errors.

Perquè estimo la Pau i odio la Guerra: desitjo que arribi el dia que la humanitat prengui consciència dels seus crims, que siguem el suficientment sensibles per a sentir, l’eco dels absents, el crit dels famolencs, els desnonats, que ens criden: ¡ja prou! Que no hi hagi més vidres trencats per la nit, que els nens i grans no morin crivellats als carrers de Bagdad, de Gaza, o de Jerusalem, o a qualsevol altre lloc del món, que els carrers siguin pel joc, pel riure, per la vida; que siguin un lloc on poder viure en pau i harmonia, sense temors, sense disputes, on poder gaudir del fruit del nostre treball, individual i col·lectiu.

El primer objectiu de tota economia hauria de ser: garantir les necessitats bàsiques de tots els éssers humans i assolir el major grau de satisfacció possible per a tots, però això no s’aconseguirà únicament amb un creixement econòmic, ni amb un augment o disminució d’impostos, ni amb un augment de la inversió pública o privada, ni amb lleis ni decrets de cap mena, sinó que és absolutament imprescindible un canvi profund d’estructures. És necessari crear un sistema econòmic que de manera fefaent persegueixi el bé comú, que respecti l’individu, que garanteixi la llibertat i la igualtat econòmica i social de tots els éssers humans.

Però la crisi en realitat no és solament econòmica, és sobretot una crisi moral i social, social perquè afecta la major part de la població que es veu privada dels recursos econòmics necessaris per a cobrir les seves necessitats més elementals, i moral perquè anteposa el benefici privat, els privilegis d’una minoria dominant, als interessos generals; creant desigualtats i injustícies, per la qual cosa els verdaders creadors de la riquesa (els treballadors), es veuen privats de la major part del fruit del seu treball. A l’actual societat es basa en valors socialment destructius, com la competitivitat i el lucre personal, i es menyspreen valors com la solidaritat, la dignitat o el recolzament mutu, tot això genera pervensió i crea una desorientació, tant individual com col·lectiva. La societat actual fomenta una mentalitat que s’adequa als interessos del statu quo imperant, és a dir: d’una personalitat pròpia, i que estigui orfe del sentit de la dignitat i de la solidaritat, desposseït de l’esperit crític i del pensament subversiu, que passi de ser un subjecte pensant i socialment reivindicatiu, a un objecte productiu, a una mercaderia més, que es compra i es ven.

La societat està plena de miratges, de falsos messies, de falses promeses, i de dreceres que no porten enlloc, de trampes que ens desvien dels nostres verdaders interessos personals i de classe.

Per a ser fidels als nostres principis i a nosaltres mateixos és imprescindible mantenir sempre al màxim la coherència entre la teoria i la pràctica, entre els mitjans i les fins als quals aspirem. Amb mitjans o mètodes autoritaris mai no podrem arribar a cap fi llibertària; els mitjans han de ser sempre coherents amb les finalitats proposades.

Com a persones no podem conformar-nos amb el què hi ha, perquè conformar-se significa rendir-se, i rendir-se suposa perdre l’esperança, renunciar a somiar, i qui no somia, és mort, la resignació és un suïcidi, resignar-se és renegar d’un mateix.

Hem de prendre les regnes del nostre propi destí, decidir per nosaltres mateixos, sobretot allò que ens concerneix, sobretot allò que afecta les nostres pròpies vides.

Aspirar a viure cada moment, perquè viure no és el mateix que sobreviure, viure de veritat, és gaudir plenament d’aquesta oportunitat que és la vida, i que a ningú de li hauria d’impedir viure-la, amb dignitat i drets.

Detesto les ordenances, les normes imposades, els protocols, els reglaments, l’ostentació, els focs follets, tot allò que restringeixi existència, i estimo la llibertat, la vida senzilla i afable.

Detesto el reformisme i el neo-reformisme i les seves inútils i anacròniques fórmules per conquerir el poder i canviar-lo des de dins.

Prefereixo l’essència a l’aparença, l’ètica a l’estètica i allò autèntic a allò succedani; prefereixo allò verdader, allò espontani, el que flueix lliurement del cor humà, prefereixo la força de la raó que no la raó de la força i ésser: un ésser humà incontrolable abans que un objecte passiu.

L’home quan s’institucionalitza perd tot el seu esperit de rebel·lia, la seva espontaneitat, la seva noblesa, la seva autenticitat, es converteix en una peça més de l’engranatge institucional, en una ovella més del ramat.

La sinceritat és la mare de la confiança, amb la mentida no pot haver confiança, ni amistat, ni companyonia; però, tot i això hi ha qui són partidaris del pervers principi de que la fi justifica els mitjans, per la qual cosa no dubten per arribar als seus objectius, recórrer a la mentida, al frau, a la compra de vots o a la confabulació; per aconseguir com sigui els seus mesquins interessos, que solen ser generalment, l’afany de lucre i els privilegis personals o de grup.

Les persones íntegres, més encara, els que verdaderament creiem en les idees llibertàries, tenim l’obligació moral de denunciar i oposar-nos amb totes les nostres forces contra totes les injustícies, totes les falsedats, el frau i la corrupció.

Quan una persona recorre a mitjans deshonestos per elevar-se a l’escalafó professional o social, generalment com més ascendeix, més s’eleva a l’escala de la corrupció, de la ineptitud, de la mentida i de la imbecilitat, i més s’allunya de la confiança i del contacte directe i sincer amb els demés.

Per la qual cosa és habitual que els caps i directius d’empreses, o els dirigents d’organitzacions polítiques o sindicals estiguin en el fons sols tot i que romanguin sempre envoltats d’una camarilla d’aduladors, que mai no gosarien contradir els seus amos, perquè per un costat temen la ira i les represàlies dels seus caps i per altre, perquè prefereixen la comoditat de sotmetre’s cegament a l’autoritat establerta; la qual cosa fa que aquests s’allunyin de la realitat social i es tanquin a la seva torre de marfil, a l’Olimp de la seva altivesa.

Però per sobre de tot hem de ser fidels a nosaltres mateixos, lluitar per allò que estimem, per allò que creiem, no hem de traicionar-nos mai, ni pels diners, ni pel poder, ni per l’estatus, ni per seguretat, que mai assegurarà la nostra felicitat.

Podem equivocar-nos, podem guanyar o perdre, però el que no hem de fer mai és rendir-nos, renunciar a les nostres idees, i als nostres somnis.

Perquè no hi ha autenticitat a la mentida, a l’engany, a la hipocresia ni a la traició. L’autenticitat està a la veritat, a l’amor, a la justícia i la lluita per la llibertat.

No oblidem que la nostra major força radica a la determinació, a la nostra infrangible voluntat de lluitar pel que creiem.

No hem d’oblidar mai que la vida se’ns esgota com l’aigua entre les mans i no l’hem de malbaratar el més mínim, cal viure-la amb intensitat i amb coratge; si hem de lluitar o inclús arriscar, fem-ho, per allò que verdaderament creiem, o per allò que sincerament estimem.

Hem de seguir lluitant per un món millor, on tots siguem lliures i iguals, per una societat Comunista Llibertària.

No sé quan les coses començaran a canviar, desconec els terminis, tampoc no sé, com se succeiran els esdeveniments ni com s’esdevindrà la història, no crec que existeixi cap mètode científic ni esotèric per endevinar el futur, tampoc no em serveixen gaire els meus limitats coneixements ni les meves nul·les dots d’endevinament, però no obstant, estic convençut de que en algun moment, les coses començaran a canviar, imperceptiblement al principi, però imparable, poc a poc s’estendrà la flama, es posaran en marxa els mecanismes del canvi.

Salut companys.

Benito Vázquez Fernández

Descarregueu tot el comunicat imprimible

Les seccions sindicals de CNT-AIT subscriuen el comunicat emès des de l’Assemblea Permanent de Bombers:

El bombers estem en lluita per la nostra dignitat i la nostra seguretat que és la seguretat de tots.

No demanem més diners, demanem una formació de qualitat per poder oferir un servei eficient a la societat.

Demanem una carrera professional perquè qui té la responsabilitat de dirigir-nos en les nostres intervencions, tingui l’experiència i la capacitació suficient per coordinar les nostres actuacions amb eficiència i coneixements. Actualment entren tècnics del carrer sense cap experiència i en un any ja tenen responsabilitats per les que no estan suficientment preparats.

Demanem l’entrada de personal per poder donar resposta a les necessitats d’un servei tan bàsic com el nostre. Actualment molts parcs estan per sota dels mínims exigits i això ens posa en perill a nosaltres i dona una resposta deficient a la ciutadania.

Demanem el desenvolupament d’una llei de prevenció que a dia d’avui no valora els riscos en les nostres intervencions.

Demanem intervenir en les decisions com la compra de material i vehicles perquè s’està fent una gestió desastrosa dels pressupostos amb compres que no donen resposta a les necessitats del nostre servei.

PER OFERIR UN BON SERVEI ALS CIUTADANS ELS BOMBERS ESTEM EN LLUITA.

Comunicat de premsa des de Tarragona, a 2 de juliol del 2010